dijous, 15 de febrer de 2018

ORCHESTRAL MANOEUVRES IN THE DARK – Joan of Arc (Live 1981 London)



14/02/2018:


Mentre escric aquestes línies, O.M.D. (Orchestral Manoeuvres in the Dark), deuen estar tocant a Barcelona, presentant el seu darrer disc, The Punishment of Luxury (2017). O.M.D. és un grup que mai ha estat un dels meus principals referents, però que sempre he seguit i sempre ha fet àlbums més que interessants. A més, vaig poder-los veure a Badalona al 1983, i recordo el concert com un dels millors concerts de la meva vida.
Amb motiu d’aquesta visita, he fet una repassada a les seves cançons des de els seus inicis, algunes quasi amb 40 anys, i la veritat és que continuen agradant-me i emocionant-me. També he escoltat els discos que han fet des del seu retorn al 2010, i ha resultat que són bons discos. La mostra d’això, és que en els tres discos que han publicat des de 2010, hi han cançons indispensables pel directe. Això demostra que estan en forma. Vull dir que els seus concerts, cal escoltar els seus clàssics, però també fa gràcia escoltar el material nou. En un grup de quasi 40 anys d’història, això és difícil d’aconseguir, i ells ho han fet.

Tot plegat em va fer pensar en anar al concert, però finalment he decidit no anar-hi. No hi he anat perquè malauradament, estava convençut que l’hora del concert estaria força trist i emprenyat, i per tant, no gaudiria del concert.

La meva previsió del meu estat d’ànim, era perquè avui, la Mireia Boya s’havia de presentar al Tribunal Supremo espanyol, per declarar sobre les seves activitats per tal d’assolir la independència de Catalunya, i no tenia cap dubte que se la quedarien i la engarjolarien fins ves a saber quan. Finalment l’han deixada marxar sense cap mesura cautelar . . . de moment.

La meva sensació no és de franc, ja que ja tenim representats polítics empresonats. No em puc creure, que bona gent que treballa incansablement i honestament, de manera pacifica i democràtica per l’alliberament nacional i social d’un poble, puguin estar tancats en una presó per una decisió judicial difícil d’explicar i resulta difícil d’entendre quin motiu i quin procediment jurídic els ha dut a la garjola. Bé, el motiu el sabem. El motiu és només polític. Tot ve del “Procés”.

No n’he parlat gens del “Procés”. He parlat molt dels motius que ens han dut al “Procés” i dels preliminars del “Procés”, però del “Procés” en ell mateix, no n’he parlat gens.

Ha sigut aquesta seguretat de tristor i emprenyada, la que m’ha provocat la necessitat d’escriure. Potser a partir d’ara, m’animo a parlar del “Procés” i del que ha passat i del que està passant desprès del “Procés” (si és que el “procés” s’ha acabat)

Tornant al tema d’avui, la O.M.D. i la compareixença de la Mireia Boya i en els propers dies, de la resta de persones que patiran la segona onada de repressió jurídica espanyola, el fet que per la seva activitat política, puguin ser empresonats, els fa màrtirs pels que comparteixen el seu ideari ja que són els i les que pateixen directament, les represàlies del poder establert.

O.M.D. van dedicar dues cançons a un personatge històric que podria encabir en la definició de màrtir i alhora símbol d’un país. Joanna d’Arc. Joanna d’Arc i la Mireia Boya no tenen re en comú, ja que de moment, la Mireia Boya, no és cap màrtir, tot i que sí que té un aire d’heroïna ja que s’ha mostrat ferma i valenta davant del jutge. Si que són màrtirs, i per mi herois i heroïnes, tots aquells i aquelles que ja són a la presó o que han hagut de marxar del país, per fugir de la injustícia que els persegueix, i també tothom que en els propers mesos seguirà la mateixa sort.



Avui doncs, toca Joan of Arc, en un directe de 1981. Una magnifica cançó, senzilla però ben feta. M’hauria agradat posar un directe actual, però no n’he trobat cap que soni amb prou qualitat.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i el so a tota canya.
Què en gaudiu.

Fem república.
Any: 1981
 

dilluns, 1 d’agost de 2016

FANGORIA – Geometría polisentimental


02/08/2016:


Avui començo les vacances, i normalment, aquest seria el motiu de la meva entrada, però la setmana passada va passar una cosa extraordinària que feia anys que no passava i evidentment, faig d'aquest fet, el motiu de la meva entrada. La setmana passada vaig sentir el que, potser prematurament, considero el millor disc dels últims anys. I es tracta de l'últim treball de Fangoria, Canciones para robots románticos.

Per què considero que és el millor disc dels últims anys?
Doncs perquè de dilluns a divendres passats, vaig escoltar el disc, uns 25 cops, sense saltar-me ni un cançó. Normalment, en els últims anys, un bons disc l'escoltava com a molt dos cops al dia, potser algun dia, 3 cops, i no tot el disc.

Escolto aquest disc, emocionat i cantant, ballant i “tocant” les frases musicals. L'escolto important-me ben poc, el possible significat o el possible missatge de les seves lletres, si és que en té. Em conformo sabent que no diuen vejanades.

També he de confessar que ha estat una sorpresa per mi, ja que vaig escoltar-lo pensant que trobaria dues o tres cançons bones i la resta . . . bé, la resta seria la resta. El treball que han fet històricament la Alaska i en Nacho Canut, sempre ha tingut un percentatge elevat de resultats interessants, i fins i tot de resultats excel·lents (Bailando, Deja de bailar, Crisis, Un hombre de verdad, Interior de una nave espacial abandonada, Electricistas) però no eren una prioritat per mi. Bé, Ja que estic confessant coses, confesso que mai els hi he fet prou cas, i que arrel d'aquest magnífic disc, em repassaré la seva carrera, ja que estic segur que he deixat escapar un bon grapat de bones cançons. Així doncs, ja tinc feina aquest estiu!!!

No seria just, parlar d'aquest disc, sense anomenar a Guille Milkyway i a Jon Klein, que que han aportat molt a aquest disc, i als quals, també hauré de dedicar-los més temps.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2016
CD: Canciones para robots románticos


Senzill: Geometria polisentimental








dissabte, 11 de juny de 2016

JANE'S ADDICTION - Superhero


10/06/2016:


Ja fa dos anys que en Carles Puyol es va retirar de la pràctica professional del Futbol, però sobretot, va deixar de vestir la samarreta del Barça.

Ja en el seu moment vaig voler dedicar-li una entrada al blog, però la vaig deixar a mig fer, i fins avui no l'he acabada. Volia fer l'entrada perquè en Puyol ha estat un jugador molt especial del Barça. S'hi va estar 19 anys al Barça, 15 al primer equip, i 11 dels quals com a capità. Va jugar 513 partits amb el primer equip, guanyant molts títols (2 Campionats del Món de Clubs, 2 Supercopes d'Europa, 3 Lligues de Campions, 6 Lligues espanyoles, 2 Copers del Rei, 6 Supercopes d'Espanya i 4 Copes Catalunya. Realment, té unes estadístiques que ho diuen tot.

Però en Puyol estava per sobre de les xifres i les estadístiques. Es seu compromís amb el Barça era absolut. No li recordo ni un sol partit que jugués amb desídia o amb falta de motivació. A cada partit, ho donava tot. Que jo recordi, es va trencar la cara (literalment) 3 cops. A mes de patir moltes lesions per no tenir por i sacrificar-se fins al punt de fer-se mal. Era un defensa extraordinari, d'aquells que es difícil de superar, i alhora, era de joc net i honest. Feia molt poques faltes i era estrany molt estrany que li ensenyessin alguna tarja. De fet, crec que no el van expulsar mai. I sobre el tema de les lesions, aconseguia uns terminis de recuperació miraculosos.

Tota la motivació i energia que posava al camp, no era una cosa descontrolada. Tenia el cor calent, però el cap fred. No peria els nervis ni les formes, i no hi havia manera de provocar-lo per fer-lo enrabiar.

El seu sacrifici per l'equip, també inclouria deixar que que es penses d'ell algunes coses que no són certes. Per exemple, sobre ell queia com una llosa el tòpic de futbolista aguerrit, igual a persona amb poques llums. I sincerament, crec que un dels seus èxits, era precisament que tenia el cap molt ben moblat. L'Altra tòpic que tenia, era que substituïa la seva falta de tècnica i habilitat futbolística, amb empenta, treball i esforç. Res més lluny de la realitat. En molt poques ocasions ens va deixar veure del que era capaç de fer amb una pilota als peus, i en sap de fer coses. Però el seu compromís amb l'equip, feia que ell abandonés el lluïment personal, per centrar-se en la seva incomparable efectivitat.

Però no me'n puc d'estar, de fer-li un retret. Tot aquell compromís i bones maneres que demostrava dins del terreny de joc i dins del Barça, molts el trobàvem a faltar fora del camp. I si dins del camp i com a jugador era un super heroi. Fora d'aquest àmbit, va ser molt invisible. És cert que en realitat ell no ha de tenir aquesta responsabilitat que jo li demanava, però el país, necessita super herois com ell, i m'hagués agradat molt que tot allò que va demostrar com a jugador del Barça, ho hagués demostrat com a ciutadà català. De fet, li demano una cosa que no vol fer, o fins i tot, si ho hagués fet, potser hagués estat tot el contrari del que a mi m'agradaria.

Apart d'aquest retret, no puc negar-li tota la meva admiració, i el meu agraïment. I cal reconèixer, que ha estat i segurament sempre serà, el millor capità que hem tingut al camp.

Li he fet un vídeo amb algunes de les seves accions mes destacades, o mes curioses, o fins i tot, mes rutinàries, ja que els super herois, també ho han de ser i es demostra que ho són, amb les accions rutinàries. La cançó escollida és “Superhero” de Jane's Addiction. Una cançó energètica i poderosa que crec que plasma perfectament l'esperit d'aquest jugador excepcional. A mes, el títol de la cançó, és perfecte.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2003
CD: Strays






diumenge, 5 de juny de 2016

DURAN DURAN – Northern lights


05/06/2016:
 
Dins del llista de Les 30 millors cançons de 2015 que vaig fer, hi han cançons sens evídeo o amb un vídeo que no m'acaba d'agradarm i és per això que m'he decidir a fer un vídeo de Northern Ligats de l'últim àlbum de DURAN DURAN. No és que hagi millorat els vídeos que ja hi havien d'aquesta cançó, però m'entretingut, que és del que es tracta,

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2015
CD: Paper Gods





diumenge, 1 de maig de 2016

JEAN MICHEL JARRE – Automatic (Part 2)

01/05/2016:


Putser hauria de parlar de l'1 de Maig, dia del treballador el del dia de la Mare, però . . . no. Parlaré Jean Michel Jarre, que despres de Electronica 1 (The Time machine), ara ve amb de Electronica 2 (The heart of the Noise) que surt a la venda el dia 6 de Maig. Espero molt d'aquest disc, ja que l'Electronica 1 (The Time machine) publicat a 2015, va ser molt bo. I pel que hem pogut veure al trailer, aquest segon també promet.

De l'Elctronica 1, vaig escolir-ne 3 temes per incloure-los dintre de les que vaig considerar el llistat de les 30 millors cançons de 2015, i hi havien més cançons candidates a entrar en aquest llistat. El geni francés, es va allunyar de músiques pretencioses i es va dedicar a fer música efectiva, d'aquella que et motiva a voler seguir escoltan més cançons i temes. I el segon sembla que va pel mateix camí.

Els dos treballs, són el fruit de la col·laboració d'en Jean Michel Jarre, amb altres musics, i la veritat, és que hi ha gent amb molt nom. Boys Noize, Air, Vince Clark, Little Boots, Moby, Gesaffeltein, Pete Townshend, Tangerine Dream, Laurie Anderson, a Electronica 1, i Pet Shop Boys, Primal Scream, Gary Numan, Peaches, The Orb, Yello, Jeff Mills, Cyndi Lauper a Electronica 2. Una bona selecció, tot i que trobo a faltar algun representant de EBM.

A més, tindrem l'oportunitat de veure'l en directe, presentant aquest treball, dins del Sònar.

D'una de les 3 cançons que vaig escollir per la meva llista de premiats, el vídeo ha estat esborrat, així que he fet jo un vídeo d'aquest tema. El vídeo te molta voluntat d'apendre per la meva part, i més que un vídeo, és una pràctica. En fi. Ha sortit com a sortit.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2015
Àlbum: Electronica 1 (The Time Machine)





dissabte, 2 d’abril de 2016

BIGOD 20 – On the run


02/04/2016:


Fa temps que tinc pendent parlar del refugiats, però un dia per una cosa, un dia per altre, vaig deixant que passin els dies. Un dels motius pels que deixo que passin els dies, és per un cert sentit de culpabilitat, i aquest sentiment, encara fa que vulgui amagar-lo encara mes, com si d'aquesta manera el problema, no existís. El cert, és que el problema existeix i la nostra societat no esta actuant com caldria esperar.

El terra, el sol, no te propietari. Tot el món, és de tothom, i ningú té dret a impedir el pas d'altres persones. Però això, sobretot es fa mes incontestable, quan els que volen passar per un lloc, ho fan fugint de l'horror. Si ho fessin amb voluntat de conquesta, en qualsevol de les seves formes, potser tendria una raó de ser, posar parets al camp, però quan es fa per salvar la llibertat personal de pensament i de religió, o per salvar la vida, aleshores no hi ha cap motiu per posar aquests murs a les persones necessitades.

Recordem, que estan arribant a Europa, moltes persones que fugen d'una dictadura militar, d'una dictadura religiosa i de la guerra. Fugen de l'horror i del terror més absolut. Motius més que suficients per fugir. No podem donar l'esquena a aquestes persones.

Cal reconèixer que atendre a totes aquestes persones d'una manera adequada, és difícil. Molt difícil . Però s'ha d'intentar i s'ha de tenir voluntat per fer-ho. Avui dia, no sembla que tinguem la voluntat de fer-ho. Només 3 països occidentals, han complert o superat la seva quota de persones refugiades. Canadà, Alemanya i Noruega ens estan donat una lliçó d'humanitat a tots. Han acollit a més persones de les què teòricament podien acollir. Han acollit a més del 100% de la seva capacitat. A l'altre banda, tenim França amb un 4%, o Holanda i Estats Units amb un 7%, o Espanya amb un 6%. Percentatges miserables que diu molt d'aquests països. la qualitat humana. Espanya hauria d'haver acollit a unes 16,000 persones, i nomes n'ha acollit 854. El pitjor de tot, es que Catalunya s'ha pronunciat en que podria acollir unes 4500 persones, quasi el doble del que seria la seva quota en cas que fóssim independents, però els espanyols no ens deixen fer aquest acte d'humanitat i que ells sembla que no estan disposats a fer. Ni ajuden ni deixen ajudar.

Bé, tornant a l'important d'avui, és intolerable l'imatge que estem donant com europeus, i lamentable veure algunes fotos que semblen fetes a l'Auschwitz de la dècada dels 40 del segle XX, però no. Són fetes a l'Europa d'avui.

Aquestes persones només necessiten refugi, mantes menjar, i sobretot dignitat i solidaritat. Tampoc acabo d'entendre quin problema hi ha en acollir a aquestes persones d'una manera calculada, ja que com tothom, són persones que aportarien la seva força de treball (intel·lectual, acadèmic, manual mecànic, assistencial etc) i al mateix temps, tenen unes necessitat que cobrir, amb lo qual crearien mercat i en conseqüència, llocs de treball. L'únic motiu per no acceptar-los, és per por, per racisme, per ignorància i pel pitjor de tots, per voluntat de fer-ho.

La cançó d'avui és “On the run”, de BIGOD 20. És obvi perquè he escollit aquesta cançó.




Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1992
Àlbum: Steel works!


ANY: 1992
Senzill: On the run





dimarts, 29 de març de 2016

LENNY KRAVITZ – Are you gonna go my way?


29/03/2016:

El passat dijous 24 d'abril, va morir en Johan Cruyff. En Johan Cruyff era una d'aquelles persones especials en tots els aspectes, que no pot deixar a ningú indiferent que hagi sabut de la seva existència. Sense cap mena de dubtes, era un paio llest. Molt llest. Era tan llest que va aconseguir una cosa molt difícil d'aconseguir. Va enriquir el seu entorn, i per entorn, vull dir a tota la societat, enriquint-se el mateix. Ningú pot dir, que tot i haver-se enriquit ell, ha enriquit a tota la societat. No sembla que hagi tret d'allà, per posar-ho a un altre lloc. Ha fet creixer tot allò en el que ell va participar.

És cert que ell no ha tingut mai problemes econòmics des de que va ser jugador de futbol professional, però al mateix temps, la seva aportació a la societat es descaradament positiva, tot i no ser un sant. Vull dir, que tampoc podem dir d'ell que hagi estat una persona caracteritzada pel sacrifici. No va ser una persona sacrificada que renunciava a tot per tal de fer el bé per allà on passava.

Concretament, la seva aportació al Barça és vital. Segurament ha estat la persona més important del Barça. És cert que el va construir sobre el que altres havien construït, però la seva tasca ha esta fonamental per fer del Barça una referencia mundial. Ell va dotar de personalitat al Barça, afegint unes gotes d'allò especial que tenia en Cruyff. També és cert que ell no va acabar la tasca, però si que va deixar el camí marcat, perquè altres acabessin allò que ell va iniciar.
A part de fer les coses d'una manera especial, de la seva manera, va afegir un caràcter optimista i valent al Barça. Cosa que era imprescindible per tal que les seves maneres de fer, donessin resultats desitjats.

I agradi o no, el que va fer al Barça, també s'ha de traslladar al Catalunya. És cert que en un altre magnitud i intensitat, i que potser no s'han trobat del tot les persones que haurien de seguir el seu esperit optimista i emprenedor. Ens fa fer perdre por, i ens va donar l'oportunitat de creure en nosaltres. I va fer mes el que molts esperaven. Cal tenir present, va ser el primer capità del barça en lluir la senyera, al braçalet, i el seu fill Jordi, és el primer Jordi oficial. Fins aquell moment, tots eren Jorge. Són coses petites i sense massa importància, però no són coses intranscendents.

En Johan Cruyff tenia el seu estil. I va ser fidel a les seves idees i a les seves maneres, sempre, petés qui petés. És per això que he escollit aquesta cançó. Perquè mostra com era en Johan Cruyff. Ell feia les coses a la seva manera, i si no podia ser, marxava. I li va anar bé,

Descansi en pau, i moltes gràcies, per fer-nos millors.



ANY: 1993

Àlbum: Are you gonna go my way
CD Single: Are you gonna go my way