diumenge, 20 de maig de 2018

MESH – Who says? (Live at tele-club, 2010)


10/05/2018: “Por la boca muere el pez” o com el politiqueig et pot esclatar a la teva cara.



Des de que es va saber que en Quim Torra seria el President de la Generalitat ocupada però no conformista, li han caigut tot un seguit de crítiques per uns escrits que va fer fa temps. De fet tan si val qui hagués de ser el President de la Generalitat ocupada però no conformista. A qualsevol candidat o candidata, li hagués caigut un reguitzell de critiques similars. És fàcil de fer. A qualsevol que escrigui una mica, si se li volen buscar coses per criticar-lo, segur que se’n troben, nomes cal ser una mica malintencionat, i la resta és fàcil.

Que ho hagi fet C’s o el PP, no m’estranya, ja els coneixem. Lo del Pe eSe Ce, segueix estranyant però ja no ens sorprèn. Jo crec que s’han ficat tant en el fang, que ja no poden sortir-se’n. El PSC és mort, i no són re més que una sucursal del PSOE.

El que sí que em va sorprendre van ser la esfera de PODEMOS/COMUNS, que es van afegir amb entusiasme a aquesta campanya de desprestigi gratuït i indiscriminat, sumant-se fins i tot a la falsa polèmica que els darrers dies s’ha muntat en torn de quins cognoms tenim els catalans i les catalanes i com aquest cognom condiciona la nostra opció política. Tot està pensat per embrutar el nom del President i del independentisme en general amb una pàtina de racisme, xenofòbia i etnicisme. En realitat a estat el bloc del 155, amb la complicitat desmesurada del l’atmosfera Podemos/comuns, els que estan atiant aquesta pàtina racista, xenòfoba i etnicista. És un intent descarat de contrarestar la victòria del independentisme en la opinió pública europea. Repeteixo, del bloc annexionista, no em sorprèn, són capaços d’això i de molt més, però de La “Esquerra de debò”? no m’ho esperava.

Ho dic perquè un cop haguem solucionat i la opressió espanyola, jo seré un fidel votant d’aquetes opcions politiques, i em dol especialment (com altres coses) que els Comuns i els de PODEMOS, facin aquest politiqueig rastrer.

No seré jo qui jutgi a la Elisenda Alamany, per la literalitat de les seves paraules, quan era una ciutadana anònima. Tots sabem el que volia dir, i tots sabem el que no diuen les seves paraules, encara que els malintencionats, burxen per trobar raons on no n’hi han en la literalitat de les seves paraules. Jo també ho he fet. El problema és que ella també va jugar al joc de quedar-se en la literalitat de les paraules de en aquell moment ciutadà anònim Quim Torra per jutjar-lo i condemnar-lo. El mínim que podria fer, és disculpar-se amb ell. La veritat és que em decep, l’actitud dels comuns en tot aquest afer, i nomes 24 hores han calgut per caure ells mateixos en les seves pròpies paraules literals. Han fet politiqueig d’aquell que no s’ha de fer.
 


És per això que avui escullo la cançó Who says? del grup anglès, Mesh, tots diem coses, i tots les diem d’una manera que algú sempre podrà atacar-nos.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i el so a tota canya.
Què en gaudiu.
Fem república i llibertat presos polítics.

ANY: 2010

diumenge, 6 de maig de 2018

FRONT 242 – Gripped by fear


06/05/2018: Autocensura


Un altre motiu pel que vaig decidir deixar d’escriure va ser la por. Dels tres motius, és el menys important, però n’és un d’ells.


Ara potser sigui fàcil entendre el fet de tenir por per escriure veient com se les gasta la “justícia” de la “democràcia” espanyola, però fa un any, només un any, pocs podíem pensar que aquesta por, per expressar la nostra opinió podria estar justificada.

Crec que fa temps que es podien veure símptomes dels temps que s’apropaven. La manipulació informativa dels mitjans de comunicació es feia evident i insuportable. El partits polítics tradicionals cada cop se semblaven més els uns als altres, fent aparèixer noves alternatives, que tot i nàixer amb força, no tenien prou força per poder parar les tendències polítiques que s’apropaven. Els mitjans comunicació, enlloc de fer-nos pensar i afavorir el debat, esdevenien en creadors d’opinió, per tal de propiciar un ambient social favorable a posicions polítiques de caire uniformista.

Els exemples eren molts. En George Bush fill, quan va “guanyar” la presidència dels Estats Units, no va tenir cap problema en dir que una de les seves primeres mesures, seria la de crear una xarxa professional de creadors d’opinió, favorable als seus propis interessos. De la mateixa manera, podíem veure com des d’Espanya, certes cadenes de radio i televisió, esbombaven mentides i ningú els hi parava els peus. Per exemple, van arribar a dir que ERC estava dirigida per Terra Lliure, o es van inventar els comptes corrents de l’Artur Mas i d’en Xavier Trias a Suïssa, amb informes policials i tot. L’intent de fer de l’11-M, una atemptat d’ETA, no va triomfar per ben poc, però el fet d’intentar-ho, ja era prou cridaner.

La llei de partits que va afectar al partits d’Euskadi, era la senyal més evident, sobretot amb l’empresonament de l’Arnaldo Otegui. Però no només això. Algun sindicalista també es va veure perseguit per la seva lluita obrera. Però tot això, ho tapàvem amb aquella excusa de “a mi no em passarà”.

Però el que em va fer veure que les coses pintaven malament de veritat, va ser el tractament informatiu que va rebre en Xosé Mourinho. Allà vàrem poder veure la Post-veritat en estat pur. Com es tractava de futbol, doncs no se li va donar la importància que tenia, però jo hi vaig veure molts traços de les tècniques del Gran Germà orwellià a “1984”. Els canvis d’opinió depenent del protagonista de la “notícia”, la creació de noticies, la creació de prestigi i de desprestigi, la negació de la evidència i volent donar “normalitat” en coses totalment inexcusables, eren el laboratori perfecte per veure en el camp de proves, si la post-veritat política era viable o no. Si la post veritat era viable, que ho va ser, el lliure pensament tenia les hores comptades, ja que crear estats d’opinió era possible i qui es resistís al pensament únic que interessava crear, amb unes gotes de post veritat, se’l podia fer passar per qualsevol cosa, i per tant callar-lo, de qualsevol manera.

El punt definitiu, va ser quan es va fer públic que el Ministerio del Interior, havia malversat fons públics per espiar adversaris politics, i que si calia “afinarien” la fiscalia per tal d’emmerdar a qui fes falta. Vist que desprès d’això, no va passar res, era evident, que l’estat del pensament únic estava preparat per aflorar, i que els qui s’atrevissin a posar-lo en dubte, podrien ser fàcilment eliminables.

Va ser prou motiu per auto imposar-me una auto-censura, que si ho ajuntem als altres dos motius per deixar d’escriure, em van ajudar a prendre, no voluntàriament del tot, la decisió de deixar d’escriure.

Però ara també se, que ells, també tenen por. Si a nosaltres no ens han sortit les coses com esperàvem, a ells tampoc.de la mateixa manera que nosaltres esperàvem ajuda des de l’exterior de l’estat, ells també esperaven un suport incondicional, que varen tenir en un principi, però poc a poc, aquest suport incondicional s’ha anat posant en entredit fins el punt de donar-los la esquena. En definitiva, que des de l’exterior, no ens estan ajudant, però a ells els estan deixant en evidència i traient-los els colors. No esperaven això, i s’estan espantant de tal manera que perden els papers i tot. Símptoma que tenen por.



La cançó d’avui és “Gripped by fear” de Front 242, en referència al que ens fa fer la por. Ens col·lapsa, ens paralitza o ens fa fer coses que potser ens ajuden a salvar el present, però  . . . ens ajuda a superar el futur? No necessàriament.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i el so a tota canya.
Què en gaudiu.
Fem república i llibertat presos polítics.

ANY: 1991
Àlbum: Tyranny for you


Senzill: Gripped by fear