Aquests últims dies, hem vist amb sorpresa lo del lleó de La Sénia. Bé. Jo ja he dit el que pensava aquí. En definitiva, tot el tema d’aquest “lleó” a les nostres terres, és força estrany, tant com veure un grup liderat per un paio que toca el Chapman Stick. Aquest paio no és un altre que en Nick Beggs, i ja vaig parlar d’ell i el seu instrument (mal pensats) quan vaig parlar dels Ellis Beggs and Howard.
Kajagoogoo va ser un grup amb dues etapes clarament diferenciades. La primera, amb un líder que es pensava que era el rei del mambo, i no n’hi havia per tant. I la segona, sense aquest líder i liderat pel baixista que toca el chapman stick, superant clarament la primera etapa. Els Kajagoogoo van tenir de productor al Nick Rhodes, teclista de Duran Duran, i la veritat és que en un principi, durant el regnat d’aquest líder que després els va deixar tirats, semblaven els germans petits de Duran Duran. Petits en tot. En talent, en imatge, etc..
Però el segon disc del grup, amb el lideratge del Nick Beggs, van fer un disc, que no va tenir masses vendes, però qualitativament era molt millor que el primer. Si més no així ho recordo. No en tinc cap dels dos (ni el tercer tampoc) però me’ls van deixar, i recordo escoltar molts cops el segon disc. A més, els tres senzills d’aquest segon disc, són molt bons, i ves per on, oh quina casualitat, un es titula “the lion’s mouth”. Em començat parlant d’un lleó, i acabem parlant d’un lleó (que bé que quadro les coses, ja, ja)
Per cert, com sembla habitual últimament, els Kajagoogoo, s’han tornat a reunir per fer una gira.
Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.
ANY: 1984
Kajagoogoo va ser un grup amb dues etapes clarament diferenciades. La primera, amb un líder que es pensava que era el rei del mambo, i no n’hi havia per tant. I la segona, sense aquest líder i liderat pel baixista que toca el chapman stick, superant clarament la primera etapa. Els Kajagoogoo van tenir de productor al Nick Rhodes, teclista de Duran Duran, i la veritat és que en un principi, durant el regnat d’aquest líder que després els va deixar tirats, semblaven els germans petits de Duran Duran. Petits en tot. En talent, en imatge, etc..
Però el segon disc del grup, amb el lideratge del Nick Beggs, van fer un disc, que no va tenir masses vendes, però qualitativament era molt millor que el primer. Si més no així ho recordo. No en tinc cap dels dos (ni el tercer tampoc) però me’ls van deixar, i recordo escoltar molts cops el segon disc. A més, els tres senzills d’aquest segon disc, són molt bons, i ves per on, oh quina casualitat, un es titula “the lion’s mouth”. Em començat parlant d’un lleó, i acabem parlant d’un lleó (que bé que quadro les coses, ja, ja)
Per cert, com sembla habitual últimament, els Kajagoogoo, s’han tornat a reunir per fer una gira.
Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.
ANY: 1984
Àlbum: Islands
ANY: 1984
Àlbum: Extra play
