-->
19/05/2012:
El passat dijous, 17 de
maig, va morir la Donna Summer, una de les grans dives de la música
Disco. No sé si era la més gran o la millor. El que si sé és que
era una de les més representatives i que va fer coses que es queden
en la memòria.
El primer record que
tinc de la Donna Summer, i que crec que va ser tot un símptoma de
quins serien els meus gustos musicals, va ser un dia, que el meu
oncle Jaume, que vivia a Anglaterra, ens va portar un single que es
titulava “I feel love” de la Donna Summer i en Giorgio
Moroder. “És una música nova” ens va dir el meu “tiet”.
“És tota la estona igual. No hi han instruments com els que
coneixem”. Quan vaig sentir aquella cançó, no em va agradar ni em
va desagradar (era massa petit per tenir un criteri propi) però 35
anys després, encara recordo aquell moment. 35 anys després,
recordo amb molta força aquells 5 minuts de música “monòtona i
obsessiva”.
El segon record intens
que tinc de la Donna Summers, és la pel·lícula “Thank God it's
friday”. Va ser un dels primers cops que vaig anar sol al cinema
(sinó el primer) i recordo haver sortit del cinema, embadalit i
excitat. Tinc el record de haver-me passat una de les millors estones
de la meva vida. Després, ja més gran, amb aquest record, he tornat
a veure la pel·lícula, i encara no entenc que em va fascinar tant
d'aquella pel·lícula, però la veritat és que aquell dia, aquell
moment, s'han quedat marcats en la meva memòria.
Així doncs, per les
raons que siguin, la Donna Summer va aconseguir estar present en dos
moments importants de la meva vida, ja que sinó fos així, no
recordaria aquests moments amb tanta força. No puc més que
recordar-la, ara que ha estat víctima d'una malaltia terrible (el
càncer de pulmó) i que any rera any, mata persones i erosiona
famílies. Els que l'hem viscut de prop, ho sabem, i no poem entendre
com es poden fer “retallades” en aquest sentit (ho sento però si
no ho deia, rebentava)
La cançó que poso és
“Last dance”de la banda sonora de “Thank God its friday”. La
penjo en un play back de l'època, on es pot veure a la Donna Summer
en els seus moments de més esplendor, i un directe de l'any 2009, on
podem veure, que la música, no té ni temps ni espai, i que si se
sap adaptar la música a cada moment i a cada lloc, per part del
interpret i de l'oient, la música et regala moments inesborrables.
Descansi en pau.
Si algú escolta
aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a
tota canya.
ANY:
1978
Single:
Last dance
ANY:
2009
