dilluns, 2 de novembre del 2015

BLUTENGEL – Reich mir die hand


02/11/2015:


Sempre m'he manifestat molt contrari a Halloween, ja que és una festa que no només no és nostra, que això no em preocupa massa, si no que fa que la nostra tradició, la castanyada vagi perdent força. Però aquest any, la cosa a canviat. Aquest any ja no he estat tant hostil amb Halloween i m'ho he pres d'un altre manera.

La nostra castanyada la fem per “Tots Sants” que és el dia que tradicionalment, dediquem a recordar als nostres difunts, i cadascú els recorda amb la seva pròpia personalitat. Aquí ho fem d'una manera més solemne i intima, mentre que a Mèxic, celebren “el dia de los muertos” d'una forma ben diferent. Ho fan amb alegria i colors. I si hi pensem una mica, ho ha molta diferencia entre “El dia de los muertos” i “Halloween”? Per tant la nostre castanyada i Halloween tenen el seu parentiu que a primer cop d'ull no sabem veure.

A més, xerrant d'aquest tema amb en TANNU TUVA, un blocaire de les terres de l'Ebre, però nascut a Shefield, em comenta que lo de Halloween no és un invent americà, si no que aquesta celebració d'origen pagà, té les seves arrels a Europa i que com tot, els americans a fet la seva versió, i l'han sabut exportar.

També en El loco de la música m'ha donat informació al respecte que no coneixia. I és que es veu que a Galícia, celebren el Samhain, una costum celta, què és d'on parteix Halloween (aprofito per recomanar tos dos Blogs, que estan molt ben fets, i sobretot, estan sota el control de dos persones, crec que força interessants de conèixer que que sempre t'aporten coses)

Vist tot això, doncs sembla que la Castanyada i Halloween son costums que tenen un mateix punt de partida, que no és altre que la de recordar els nostres éssers perduts, amb les diferents desviacions i distorsions que el temps i la l'espai provoquen.

Així doncs, m'he proposat acceptar Halloween, per tal de fusionar-lo amb les nostres costums i “castenyitzar”, Halloween.

Jo ho faig, compartint una cançó (una qualsevol de les que m'agraden) de Blutengel, un grup que semblen viure en una eterna celebració de Halloween.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2010
CD Single: Reich mir die hand


ANY: 2011
Àlbum: Tränenherz






diumenge, 25 d’octubre del 2015

PET SHOP BOYS – West end girls


24/10/2015:
Estem a una setmana de “Tots Sants” i encara no he parlat de la cançó de l'estiu de casa meva. Evidentment és la cançó que dona títol a l'escrit d'avui. Per qui vulgui saber com determinem a casa meva quina és la cançó de l'estiu, nomes cal mirar aquí.
La veritat és que el segon dia de posar el CD, ja vaig veure clar quina seria la cançó que les meves filles escollirien. El que demostra que allò que els castellans diuen un “temazo”, és un “temazo” encara que passin molts anys. Les meves filles, sense influències comercials que els hi dictin els que els hi ha d'agradar o no, van escollir una cançó que 30 anys enrere, va tenir molta notorietat, i per tant, a mi em queda demostrat que és un “temazo” i que les tècniques de marketing musical, res tenen a veure amb l'èxit comercial que aquesta cançó va tenir. I es que a mi, aquest tema, encara em motiva i em transmet, no sé ben bé què, però gaudeixo de la cançó, cada cop que l'escolto.

Per sort, Pet Shop Boys, van aconseguir qye aquesta cançó no fos una llosa per la seva carrera i van aconseguir altres cançons que els a permès ser un dels grups amb més èxit comercial i de crítica dels últims 30 anys, fins el punt de tenir l'etiqueta de grup innovador.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 1985
Senzill: West end girls


ANY: 1986
CD: Please





diumenge, 18 d’octubre del 2015

ROTERSAND - Exterminate annihilate destroy

17/10/2015:
Amb un mes de diferència, els catalans i els espanyols han celebrat els seus respectius dies nacionals. En condicions normals, per mi el dia de la nació seria un dia molest. No em considero una persona patriota, però malauradament, no estem en condicions normals. El meu país està oprimit, annexionat, envaït, espoliat, i en aquestes circumstàncies, em veig amb la necessitat de mostrar-me actiu en la Diana Nacional Catalana. Tan debò, d'aquí pocs anys, ja no tingui aquesta necessitat.

Només cal veure com ho celebren uns i altres per adonar-se'n que són dos pobles diferents amb realitats diferents i jo diria que emocionalment contraris. Per un costat el catalans ho celebren amb harmonia, treball en equip amb un objectiu comú, amb esperança i alegria, amb un punt de vista positiu, pacíficament, però sobretot, amb una voluntat d'auto afirmació i integració molt marcades. Ho fa mitjançant la societat, amb donacions i voluntaris. I ho fan un dia en que van ser derrotats, van ser humiliats, massacrats i oprimits.

L'altre costat, els espanyols, ho fan amb desfilades militars, amb la classe política com principals protagonistes, sempre acompanyats dels militars i del clergat. Mostren amb orgull les seves victòries i les seves conquestes. Volen recordar a tothom, les seves glories. Però ho fan també insultant i amenaçant. Ho fan en contraposició a altres. No ho fan per ells. Ho fan pels altres. No ho fan per afirmar-se a ells mateixos, si no per negar als altres. El seu orgull i la seva grandesa crea aquesta necessitat de veure's per sobre dels altres i per tant de negar als altres, I a diferència dels catalans, ho celebren el dia que van començar un període gloriós de saqueig i exterminació que sembla que encara avui els hi dura, ja que sinó, no s'entén aquesta necessitat de negar als altres, de demostrar el seu poder sobre els altres, i de recordar el mal que han fet als altres.

La cançó d'avui la tinc clara, ja que els dies posteriors al dia de la Hispanidad, he viscut unes emocions força desagradables, degut al fet que en el 75é aniversari del assassinat del President Companys per part dels espanyols, que desprès d'un judici d'una hora de durada, el van afusellar, cosa per la que encara no ha demanat perdó, un altre cop els espanyols, han dut a l'actual President de Catalunya davant dels tribunals, bàsicament per haver permès que els catalans féssim un simulacre de referèndum. És una demostració de poder sobre els catalans i de negació dels catalans. Els espanyols sembla que vulguin exterminar, anihilar i destruir la Catalunya catalana. Als espanyols només volen una Catalunya sotmesa i espanyola. La cançó és “Exterminate, annihilate, destroy” de Rotersand.



Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2005
CD: Welcome to goodbye


EP: Exterminate annihilate destroy






diumenge, 23 d’agost del 2015

DURAN DURAN – Taste the summer

23/08/2015:


Fa temps que no escric res aquí, i el motiu d'això no és ni la falta de temps ni la falta de temes dels que parlar, ni la falta d'esdeveniments (concerts o publicacions de discos) musicals de grups o solistes que em motivin. La única i exclusiva raó ha estat la mandra.

Peró al començar les vacances, ara fa 3 setmanes, em van venir ganes de dir-hi alguna cosa, i per tan em vaig posar a decidir sobre què i amb quina cançó. Tot això va coincidir amb un època on escoltava gairebé exclusivament a DURAN DURAN. Per tant, els escollits eren DURAN DURAN. Aquesta època Duranita, venia arrel d'una entrevista que els hi van fer a Catalunya Radio amb motiu del seu concert al Sònar de Barcelona. Els hi van preguntar si tocarien tots els seus grans èxits i tots els seus temes clàssics. Van respondre que “evidentment que sí, No fer-ho, seria decebre als assistents al concert”. Aquesta resposta em va posar la mosca darrera la orella. És possible amb dues hores de concert tocar tots els seus temes imprescindibles? Vaig fer la prova. I la resposta és NO. Amb dues hores de concerts és impossible que toquin tot el que haurien de tocar sense decebrem. Potser amb 3 hores podria ser comprensiu, i podrien deixar-me satisfet, però amb dues hores, n de conya. A mes, DURAN DURAN no s'han caracteritzat mai per fer concerts llargs, i a sobre, si es toca en festivals, els concerts són en versió reduïda.

Ara que ja sabia que volia posar una cançó de DURAN DURAN, ara calia saber quina cançó. Començant les vacances, només es veia viable “Taste the summer”. Una magnifica cançó dels seu disc de retrobada dels membres originals del grup, “Astronaut”, però que ni té vídeo clip, ni hi ha cap vídeo en directe ni res. Això vol dir que l'he hagut de fer jo.
Entre el fet de fer el vídeo i que no li he donat tota la prioritat què necessitava, el publico quan ja soc a punt d'acabar les vacances.

Bé, el vídeo no m'ha quedat molt bé, però em venia molt de gust posar aquesta cançó. Hagués estat més fàcil posar “Rio”, que té un vídeo força estiuenc, o “Come Undone”, ja que aquest estiu he estat al Aquarium de Barcelona. Però “Taste the summer”, se'm va posar molt al cap.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2005
CD: Astronaut




dimarts, 31 de març del 2015

CLASSIX NOUVEAUX – Never again

29/03/2015:


Aquesta setmana passada hem viscut tots amb el cor encongit i amb mil preguntes a l'ànima pel tràgic episodi de l'avio estavellat intencionadament pel copilot de la nau. El copilot es va aprofitar d'un moment que es va quedar sol a la cabina, i poder fer les maniobres necessàries per estavellar l'avió.

Tots ens preguntem com una persona pot fer una barbaritat d'aquestes. Pel que sembla, el copilot no tenia cap de les “motivacions” habituals per fer aquestes coses, ni políticament ni religiosa, i en cap moment ha explicat en vídeo o en carta, els motius o les justificacions que el duen a fer una cosa d'aquestes.

Amb el pas dels dies, hem sabut, que aquest copilot estava de baixa mèdica. No sabem ben bé perquè, però es pot intuir que era per trastorns psíquics, ja sigui una depressió o un malaltís desig de notorietat.

Per tal d'evitar que això torni a passar, tothom apunta que hi hagi una norma que faci que la cabina d'un avió, mai es pugui quedar nomes amb una sola persona. És cert que això dificultarà les coses en properes vegades que això pugui passar, però el que segur que atura això, és fer una llei que doni als metges certs poders que ara no tenen.

Si la seguretat social alemanya, que li va donar la baixa mèdica al copilot, hagués informat d'aquesta baixa al l'empresa del copilot, el copilot mai hagués pogut pujar a l'avió, i el cas que hem viscut aquesta setmana amb tant de dolor i perplexitat, mai hagués passat.

I això no només val per aquest cas. Fa dos anys, un conegut meu va morir d'un infart. Aquesta persona, havia estat m'és d'un cop requerida pel seu metge, a agafar-se uns dies de descans. Aquesta persona no va agafar-se la baixa, ja que estava pressionat per la seva empresa, ja que tenia que acabar tot un seguit de feines dins del temps acordat amb els clients. En aquest cas, el metge, hauria d'haver obligat a l'empresa i al treballador a que aquest s'aturés uns dies.

En tots dos casos, si la seguretat social hagués agafat la iniciativa per actuar, ens haguéssim estalviat un “accident” d'avió amb unes 150 víctimes i la mort d'un treballador que deixava tres nenes sense pare. Però a hores d'ara, la seguretat social té la capacitat per saber quan un treballador a de quedar-se IMPERATIVAMENT a casa i ha de deixar de treballar, però no té la facultat ni la responsabilitat de fer-ho. Suposo que és més fàcil, deixar aquesta responsabilitat al individuu, i així poder les empreses i les administracions públiques rentar-se les mans en cas que passi alguna desgràcia.

En el cas del copilot, només el copilot carregarà amb la culpa, però si les coses es fessin d'un altre manera, l'administració pública alemanya podria haver evitat la tragèdia. En el cas del treballador que coneixia, a més a més d'evitar que unes nenes es quedessin sense pare, també ens hauríem estalviat les declaracions de l'empresa responsabilitzant al seu treballador de la seva pròpia mort dient que era una persona que no es cuidava, ignorant absolutament la seva responsabilitat pressionant al treballador per tal que no s'aturés ni un dia.

Si un metge o metgessa avisa a una companyia aèria que té un treballador amb un estat emocional inestable, l'empresa farà tot el que calgui per evitar que aquesta persona tingui la responsabilitat de la vida de tot un passatge a les seves mans. I si un metge o metgessa fa saber a una empresa que si no deixa descansar i si no deixar de pressionar al seu treballador, aquest ho pot pagar de manera irreversible, l'empresa farà tot el que calgui per tal de no tenir la responsabilitat sobre seu, d'una tragèdia en forma de la mort d'un treballador seu.

Si la seguretat social pogués fer us de la capacitat que té, mai més, tindríem tragèdies com les que tots hem viscut aquesta passada setmana, o com la que vaig viure jo fa dos estius. Bé, potser “mai mes” és molt optimista, però és segur que es reduirien molt aquest tipus de casos.

El tema d'avui és massa seriós per fer comentaris sobre la cançó i el grup. Excel·lents tots dos. Un altre cop serà. La cançó és “Never again” de Classix Nouveuax.


Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1981
Senzill: Never again


ANY: 1982
Àlbum: La Verité





dilluns, 23 de març del 2015

JAMIROQUAI – Virtual insanity


23/03/2015:


Un dels pilars en la meva forma de ser i de fer, ha estat, i continua sent, la confiança cega en la justícia cega. Sempre he pensat i he dit a tothom, que res és perfecte però cal aferrar-nos a alguna cosa per tal de no caure en la desesperació, que condueix a tot un seguit de conductes perjudicials per un mateix i per la societat en general. Sempre he estat un defensor de la justícia, o millor dit, del poder judicial. Sempre he dit que no tots els que haurien de ser jutjats pels poder judicial, pasaran per les seves mans però quan el poder judicial t'agafa, acabes pagant per les teves malifetes. La meva “fe” en aquest poder, era el que em feia mirar endavant i el que m'aparta del desanim, del cinisme, del tant-s'em-enfotisme, del populisme, i feia que no acabés boig.

Però malauradament, la meva “fe” en el poder judicial, dia rere dia, perd força i perd arguments, davant d'aquells que afirmen que no hi ha futur, que no hi ha res a fer, i que sempre guanyen els mateixos, i que els pobres, els del poble, només ens cal esperar que no ens toqui el rebre o no ens toqui rebre massa. Tot això, aquesta falta d'esperança, en el millor dels casos porta al egoisme passiu, d'aquells que veuen estúpid, inútil i estèril lluitar i unir forces per millorar les coses.

Es fa molt difícil entendre com famosos casos de gent poderosa que han estat “agafats” pel poder judicial, estiguin al carrer (Millet, Urdangarin, Rato, Camps, Barcenas) i en canvi veiem com als del poble, als pobres, aquest mateix poder judicial és implacable i inflexible. Aquesta passada setmana hem pogut veure com unes persones que han fet coses que certament mereixen ser “castigades”, el càstig imposat és totalment desproporcionat. Es fa difícil entendre com uns joves que han increpat a algun parlamentari amb alguna empenta, o li han pintat la caçadora a una parlamentaria, o han expressat a crits els seus sentiments, hagin estat castigats amb 3 anys de presó, mentres que aquells que han robat, d'una manera més o menys subtil, molts diners de tots nosaltres, són al carrer tan tranquils.

Si a sobre ajuntem el cas del 4F, on uns joves sembla que han estat condemnats a presó, i fins i tot, un d'ells es va acabar suïcidant, per una acció que no queda gens clar que els fossin els culpables, i qui els ha condemnat, amb prou dubtes raonables, sembla que no vol sentir a parlar de tornar a investigar amb una sensació que el veritable culpable, no està pagant el que va fer, doncs tot això és un brou de cultiu per coses que ja hem viscut en el passat i que no es poden tornar a reproduir. Si el poder judicial falla, la frustració, la desesperança, el desanim, el cinisme, l'egoisme social i el populisme guanyaran força i abonaran el territori a “liders” i “mesíes” que ens portaran un altre cop als moments més foscos de la historia de la humanitat.

El cas del jutge Vidal, és un altre cas que clama al cel. O el de la Esperanza Aguirre fugint de la policia, i no només no és castigada, sinó que serà candidata a la alcaldia de Madrid.

Per acabar, personalment he viscut com un empresari pot deixar de pagar sous sense que li passi res, mentre que si els seus treballadors fan la mes mínima, poden ser castigats, no nomes perdent la feina, sinó que fins i tot poden tenir conseqüències en forma de faltes i expedients disciplinaris.

A sobre, la justícia és lenta, amb lo qual ja perd el nom de justícia.

Cal evitar això com sigui, ja que la situació és greu. I només és pot fer canviant als que manen. Només podem canviar això amb un canvi del poder polític. I cal fer-ho sobre idees i maneres que porten anys intentat-ho, demanant-nos la nostra confiança i que sempre hem ignorat, en alguns casos amb la “tonteria” del vot útil. I sobretot, ens hem d'allunyar de noves formes de fer, i de dir, que són tan “guais”, que no sabem ben bé que volen i que faran, i si no hi ha el contingut i el pes dels que porten dècades demanant pas, la cosa pot ser pitjor.

La meva esperança ara, ja no recau en el poder judicial, sinó en la capacitat de la societat per reaccionar i canviar de polítics i de sistema polític, sense deixar-se seduir per propostes populistes i cridaneres, que siguin capaces també, de posar una cara nova al poder judicial.

La cançó d'avui “Virtual Insanity” de Jamiroquai, ja que aquesta és la situació en la que crec que ens trobem ara. En una situació virtualment insana, on si no fem alguna cosa, correrà la sang, tal com passa en vídeo de la cançó. En el vídeo, coses que haurien de ser referències de situació, de cop i volta, fan moviments imprevisibles i incomprensibles. Allà on teníem punts de referència, ja no ho són, ja que es mouen, i no som capaços de saber ni com ni quan ni on, i es clar, s'ha de ser tan bon ballarí com el cantant del grup, per no perdre l'equilibri. Tot sembla pulcre, però hi han uns insectes que ens mostren que hi ha alguna bruticia que no veiem, i finalment, d'allà on pensàvem que eren els nostres punts fixes de referencia, veien que hi surt sang. Aquests punts de referencia esta ferits i al mateix temps, tacats de sang. D'una sang metafòrica en forma de diners dels contribuents que han marxat i s'han escapat els culpables, gràcies a aquests moviments que no esperàvem, i tacats de sang, perquè si no podem confiar en el poder judicial, finalment, serà difícil que el poble, no comenci a prendre's la justícia per la seva mà.

Si us plau, arreglem-ho.


Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1997
Àlbum: Travelling without moving




dimarts, 3 de març del 2015

FAITH NO MORE – Midlife crisis


03/03/2015:


Mestres escric aquestes linees, compliré 50 anys de vida. No em sento de cap manera especial, però quan hi penso per uns instants, acollona.
No tinc grans coses a dir. A hores d'ara em falten moltes coses per fer, i probablement no les podré fer. I això també acollona. Però tampoc cal fer un drama. Soc aquí.

Tot i això no puc evitar retreure'm algunes coses. Hem puc retreure que quan era jove, no em vaig deixar anar més. Vaig preferir certa seguretat i vaig deixar de banda l'aventura. I estic segur que vaig fer bé, però sempre em quedarà el no haver fet les coses d'un altre manera, com jugar més fort amb la música, o haver-me pres massa seriosament les relacions personals.

El que sí sé, és que no em podré retreure d'algunes coses. No em podré retreure que no m'he compromès amb la societat amb la que visc. Ho hauré fet millor o pitjor, però ho he fet.

Bé. No espero grans coses ni d'aquest dia, ni d'aquest any ni del futur, de fet soc força pessimista, però seguirem endavant fins on puguem i el millor que puguem.

La cançó d'avui era obvia i fa temps que la tenia escollida. És de FAITH NO MORE, “MIDLIFE CRISIS” del seu dis ANGEL DUST, un dels discos que ha marcat la meva vida. Bonissim.


Per cert, ells també estan en MIDLIFE CRISIS.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1992
Àlbum: Angel dust

 
CD single: Midlife crisis



diumenge, 1 de març del 2015

AND ONE – Steine sind steine (Live)


01/03/2015:

Aquesta setmana hem tornat a comprovar que les coses són com són i no com voldríem que fossin.
 



El cas es que el jutge Santiago Vidal, en el seu temps de lleure, ha participat amb un grup de persones per crear una Constitució per una Catalunya independent. Jo crec que no massa importància si aquesta Constitució és per una Catalunya independent, per la República Txeca o per Espanya. L'important per mi, és que en el seu temps de lleure, participa d'una activitat que sense cap mena de dubte el farà millors en la seva difícil tasca de jutge. Doncs pel fet de fer aquesta Constitució, l'han expulsat com a jutge durant 3 anys.



És sense cap mena de dubte un castic polític. Estic segur que si aquesta Constitució no for per una Catalunya independent, el Jutge Santiago Vidal no hagués tingut cap problema. El fet no és la Constitució en ella mateixa. El problema es que sigui per una Catalunya independent. El problema es que tingui una intenció concreta, i això fa que la seva expulsió de la carrera judicial sigui un castic polític, un castic ideològic. Es poden fer coses, per no en favor de Catalunya. Si es fan coses a favor de Catalunya, queda clar que et poden castigar “legalment”. És això democràcia? La veritat es que sentir la paraula “Democràcia” per part de les autoritats espanyoles, resulta tan insultant com quan ho deia en Pinochet.



Les coses són com són, i com diu AND ONE, una pedra és una pedra, i les autoritats espanyoles só com una pedra. Aprofito el cas de la falta de democràcia espanyola que el jutge Santiago Vidal ha deixat en al descobert, bé, de fet són les pròpies autoritats espanyoles que ho han fet, ja que el jutge, en realitat no ha fet res ni dolent ni estrany ni re, per posar aquesta cançó de AND ONE, que la setmana que ve, estaran a Barcelona.


La cançó parla clarament de nacionalisme, no se si per bé o per malament. J crec que malament. El títol de “una pedra és una pedra”, a mi em sona desagradable, si a sobre i ajuntem les paraules “odi”, “guerra”, etc, doncs jo no em sentiria precisament afalagat. El nacionalisme, com qualsevol altre cosa, pot ser bona, dolenta o asèptica. En el cas espanyol, és evidentment dolenta, i el cas del Jutge Vidal, és una mostra incontestable, del nacionalisme excloent, impositor i dictatorial que podem veure en les autoritats espanyoles.



Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu!!!



ANY: 2009

2 DVD: Live






dissabte, 21 de febrer del 2015

DEPECHE MODE - New life (Live 08/03/1982 Sweden)

21/02/2015:

El passat dijous 19 de febrer, va neixer l'Alex, un nou nebot al que li dono la benvinguda, amb una cançó que s'anomena "New life"  en un directe televisiu. Benvingut, i sobretot, molta sort, que segur que et farà falta.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya. 

ANY:1981
Àlbum: Speak and spell

















Senzill: New Iife




























Maxi-single: New life


















ANY:1982


dilluns, 16 de febrer del 2015

VISAGE - Visage


16/02/2015: 
 

Aquest passat dijous 12 de febrer de 2015, va morir Steve Strange, l'ànima de Visage, d'un atac de cor.


Per mi és una gran pèrdua, musicalment parlant, ja que sota la seva influència directe s'han fet discos excepcionals que m'han fet passar moltes hores de goig.

Influència directe amb el seu grup, Visage. Va treure “Visage”, “The Anvil” i “Beat boy”, tres discos que he escoltat milers i milers de cops, i que han donat uns singles impressionants amb unes cares “B” inoblidables.

I sota el seu empar, Spandau Ballet, Ultravox, o Duran Duran, entre d'altres, van poder veure la llum, ja que el va presentar al BLITZ, el local que ell regentava i que a principis dels 80, era el local més influent de Londres.

És veritat que havia entrat en decadència molt aviat, fins el punt de tenir problemes amb la heroïna, i passejant-se per les televisions sent una parodia d'ell mateix, cantant els seus temes en directe i sense musics, desafinant molt.

Però semblava que s'havia reformat completament, cantant en directe els seus temes i fent-ho amb prou dignitat i traient el quart disc de Visage, que encara no he pogut sentir, però pel que he sentit, pinta molt bé. I acabava de presentar “Visage Orchrestal”, fent unes versions dels clàssics de Visage, mig simfòniques mig electròniques que la que he pogut escoltar, també sana molt bé-
Descansa en pau i gràcies pels grans moments que m'has regalat. Et seguiré escoltant.

La cançó d'avui és “Visage”, cançó que té el nom del seu projecte i del seu grup.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1980
Àlbum: Visage


ANY: 1981
Maxi-Single: Visage





dissabte, 7 de febrer del 2015

KATY PERRY – I kissed a girl (Live 2013)


07/02/2015:


El proper dia 16 de Febrer, tindrem a la Katy Perry a casa nostra fent un concert. No és que m'agradi massa, però tampoc em desagrada i em cau simpàtica, i la trobo molt guapa. Ve a casa nostra potser en el seu millor moment, ja que ara per ara, és la única persona, juntament amb en Michael Jackson, que pot dir que a posat 5 senzills d'un mateix CD entre les 10 cançons mes venudes. I també pot dir que es la cantant que ha aconseguit mes audiència en el tradicional concert de la mitja part de la Super Bowl, que s'ha celebrat fa pocs dies. De fet ni es tant guapa, ni te una veu excessivament especial, ni balla massa bé, ni . . . però sembla que fa la feina fen feta i és llesta, i sap que ha de fer per ser a dalt de tot.

De fet, jo no conec a la Katy Perry per ella mateixa. La vaig conèixer per el vídeo clip d'una cançó de 3OH!3 on sortia una noia que em va impressionar i vaig haver de buscar a veure qui era. La meva sorpresa va ser veure que era la autora d'una cançó que m'agradava molt. La cançó és “I kissed a girl” i la poso en un directe de 2013. Si algú va al concert i vol deixar alguna critica o la seva impressió, hi estaré molt agraït.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2013
I kissed a girl (live)



3OH!3

Esperant el seu moment.

diumenge, 1 de febrer del 2015

DURAN DURAN – Blame the machine (Live 2011)

01/02/2015:


Ja comencen a saber-se els diferents grups que participaran als diferents festivals que tenim a casa nostra. Tot i que tinc pendents un parell de coses per dir, crec que em dedicaré unes setmanes als grups que venen a tocar a casa nostra.

Un d'aquests grups és DURAN DURAN, grup que és molt important a la meva vida. He crescut amb ells i és un d'aquells grups que no ha deixat mai d'anar a meu costat. Ens coneixem des de fa 35 anys, i mai m'han decebut. Hem tingut moments més o menys íntims, però sempre han respost a les meves expectatives.

Seran un dels caps de cartell del Sònar 2015, on ens presentaran el nou treball, que crec que no trigarà en sortir. La veritat és que em faria gràcia anar-los a veure, tot i que és en un festival, el que vol dir, que serà car, que no portaran tot el seu arsenal, i que he de reconèixer, que no són el millor grup en directe. Potser ja ho he comentat abans, però ho tornaré a fer. Els he vist 4 cops. El primer després del seu disc NOTORIOUS, que és dels que considero més fluixos de la seva carrera, tot i que la cançó que dona títol als disc, és brillant com poques. Aquell any, havien de superar la pèrdua de dos dels seus membres històrics, i crec la seva manera de fer, potser estava esgotada. No recordo que fos un concert memorable.

El segon cop va ser després del “Big Thing”. I aquest cop, sí. DURAN DURAN s'havien re-inventat, i tenien forces renovades. Per mi, aquella època, és de les més brillants del grup, amb un dics pletòric, i un directe molt bo. Fins i tot, vaig tenir la sort de coincidir amb ells en una discoteca de Barcelona (ARS) i em va sorprendre lo accessibles que eren. En cap moment es van mostrar arrogants o distants. De fet, em va resultar impossible de apropar-m'hi de la gentada que els rodejava constantment.

El tercer cop, va ser després del Wedding àlbum, on havien recuperat l'èxit comercial que havien perdut en el últims anys. També venien a presentar un dics molt bo, i ho venien a fer en format “desendollat”. El concert va estar bé. Però curt, molt curt. Fins i tot diria que delinqüentment curt.

I el quart, va ser després de “Astronaut”, el disc de retrobament dels membres originals, i que també és un molt bon disc, tot i que ja no era el mateix. Aquest concert va ser un desastre. Per mil és el pitjor concert que he vist mai. Va ser tot un cúmul de desgracies que encara em sorprenc que acabessin salvant els plats.

Potser és per això que tinc ganes de tornar-los a veure. Per treure'm aquest mal gust de boca, i perquè els seus últims discos, tornen a ser excel·lents, o si mes no, altament notables. Com a proba d'això, avui poso un directe seu d'una cançó, Blame the machine” del que de moment, és el seu últim disc, “All you need is now”.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2011
DVD: A diamond in the mind